ARRIBA EL MOMENT DE PRENDRE DECISSIONS!

Aprofitant una sortida per davant de Barcelona li vaig plantejar (i no va ser fàcil) directament al Almirante la meva proposta de traslladar el GRAN SALTO a l’any 2014. Avantatges: espero estar jubilat i tenir temps per fer el viatge complert i no li caldrà buscar tripulants desconeguts, que sempre és un perill; pel 2014 tenim el compromís del Tomás. A més, tindrem temps de preparar millor les cosses: físicament, emocionalment i materialment. Ell pensa que sigui una ensarronada, que perdi l’oportunitat i que el deixem penjat. Per això li hem de formalitzar el nostre compromís a una reunió que tindrem aquesta setmana. A mi em fa molta il·lusió aquesta aventura que pot arribar a ser el repte que convé intentar al menys una vegada a la vida. Per això segueixo de prop altres aventures similars, com podeu veure en els links d’aquest bloc.

 

La sortida per davant de Barcelona sense vent, molt tranqui-la. Poso algunes fotografies d’una singladura d’unes 8 mn.

UNA TORNADA UNA MICA DURA

 

Malgrat que ja fa quasi quinze dies que el Floquet ja està a Badalona, la feina m’ha impedit explicar la tornada que va ser una mica èpica. La previsió de vents era bona fins al migdia i després anunciava vent de fins a 20 nusos, de garbí. Vàrem sortir de SFG a dos quarts de deu del matí i fins a Lloret el vent va ser pràcticament zero: vàrem poder fotografiar un grup de cormorans com si estesin en un estany. Un cop més, el viatge ens dona l'ocasió de veure les destrosses que un determinat model urbanístic ha provocat a les costes del Maresme. Després de menjar una truita molt bona de la N, el vent va anar pujant i al punt de la una ja era d’uns 14 nusos, de 220º, moment que vàrem treure les veles i anàvem a més de 5 nusos. A les tres el vent va superar els 20 nusos i a més venia d'una direcció que ens impedia navegar be, i vaig recollir veles, maniobra criticada a posteriori pel “almirante” que diu que un veler sempre ha de portar veles. Les darreres tres hores van ser amb vents de 25-30 nusos i onades d’un metre que ens entraven per  l’amura de babord. Déu n’hi do  com saltàvem les onades. El Floquet es va portar molt be i el pilot automàtic no va fallar que és el que més temia jo. Ens vàrem remullar de valent a la banyera i sobre a dos quarts de sis vàrem entrar al port de Badalona sense més problemes. Un gintònic de l’amic Agustín es va treure les angoixes, malgrat que no vàrem poder menjar els entrecots que un servidor havia comprat. Tres conclusions (ja sabudes) d’aquesta petita aventura: a) al Mediterrani l’estat del mar pot canviar ràpidament, b) sempre cal conservar una mica de vela i 3) pots anar a 30 nusos de vent i amb onades d’un metro i no enfonsar-te. Unes 40 milles més a anotar. Protagonistes: T(I), N i F.